En Josep ha estat durant molts anys el gerent de Som — Fundació. Aquest any es jubila, després de 34 anys de servei. Per acomiadar-lo, hem volgut enregistrar una conversa molt especial amb en Ramon, la primera persona usuària que va entrar a la fundació l’any 1992. Junts recorden moments estel·lars de la història de l’entitat i repassen com ha canviat la manera de donar suport al llarg del temps.
Ramon: Josep, ara que te’n vas, qui organitzarà els dinars de Nadal?
Josep: Doncs la fundació, Ramon. Fa molt de temps que els organitzem aquí perquè som molta gent. Te’n recordes del primer? Érem quatre o cinc! Vam anar al carrer Porta Ferrissa, amb el senyor Pascual. Érem tres, i ara ja som gairebé 600!
Josep: I dels primers berenars, te’n recordes? No m’ho has preguntat, però val la pena. Saps on es feien?
Ramon: Al despatx.
Josep: Exacte, al carrer Aragó, al despatx del primer pis. Devia ser l’any 94. Érem sis o set i fèiem pa amb tomàquet. Anàvem a comprar-lo expressament! A poc a poc, vam créixer tant que ja no hi cabíem.
Ramon: Sí, i després vam anar canviant de lloc.
Josep: Del carrer Aragó a la Gran Via, després a l’hotel Viladomat, i finalment a l’espai de la Fundació Pere Tarrés.
Ramon: Fa 34 anys que treballes aquí. Quants viatges has fet per nosaltres?
Josep: Ui, molts, Ramon! Sobretot a Madrid, perquè formem part d’una organització estatal. I des de fa uns deu anys, també a Europa, perquè vam entrar a dues entitats europees. Com que érem una de les primeres entitats en donar suport, abans en dèiem tutela, ens convidaven a explicar com ho fèiem.
Ramon: Abans de treballar aquí, què feies?
Josep: He tingut una vida variada. Vaig estar molts anys en un convent. Quan en vaig sortir, vaig treballar com a comptable en una empresa, però al juliol del 91 em van oferir entrar a la fundació. I la primera persona a qui vam donar suport vas ser tu, l’any següent.
Ramon: I vam anar creixent força…
Josep: I tant! Ho has notat, oi?
Ramon: Home, ens coneixem de fa molts anys!
Josep: 33 anys. No teníem els cabells blancs, aleshores. Jo tenia una trentena d’anys, com tu.
Ramon: Ara la fundació dona suport a gairebé 900 persones. Jo vaig ser el primer. Com ha canviat el sistema de tutela des de llavors?
Josep: Ha canviat molt. Abans el jutge decidia per la persona. Ara preguntem abans de fer res. Te’n recordes de quan vas anar a viure a la residència Valldaura, el 92? Ningú et va preguntar res. L’Ajuntament ja ho havia decidit. Això és el que hem volgut canviar: que se us pregunti què voleu fer, on voleu anar…
Ramon: Ara sí que em pregunten quan vull anar de vacances. I jo pensava: “Mentre m’ajudin, tot anirà bé.”
Josep: Però segur que t’agrada més ara, que pots dir la teva.
Ramon: Ha estat fàcil, la teva feina?
Josep: Ha tingut moments bons i dolents. Al principi era complicat perquè no sabíem com fer-ho. També hi va haver èpoques difícils, quan la Generalitat no ens pagava i no sabíem si podríem pagar les nòmines. Ara, per sort, tot està més tranquil. Però et dic que aquests moments els recordo com els més durs: dir-li a una persona que treballa bé que potser no cobrarà, sabent que ha d’anar al mercat com tothom, és molt dur.
Ramon: I ara què faràs, quan et jubilis?
Josep: No ho sé del tot, però m’agrada molt viatjar. Suposo que ho faré una mica més. També m’agrada llegir, passejar… Ara sempre vaig amb el rellotge a la mà. Quan em jubili, vull anar més al meu aire.
Ramon: Ens trobaràs a faltar?
Josep: Molt, Ramon. 34 anys no s’esborren d’un dia per l’altre. I vosaltres, no em trobareu a faltar?
Ramon: Sí. T’anirem a acaronar allà on siguis.