El 3 de setembre va entrar en vigor la reforma de la Llei d’Enjudiciament Civil i del Codi Civil estatal, que elimina el procediment de modificació de capacitat i la figura de la tutela, entre d’altres. Com que Catalunya té Dret Civil propi però no té competència en dret processal, la Generalitat ha aprovat un decret llei per adaptar-s’hi mentre es porta a terme la reforma del Codi Civil de Catalunya, que preveu aprovar en un any al Parlament.
Tot i aquest decret llei brinda un marc legal bàsic i general per regular el sistema de suports en la presa de decisions en l’àmbit català, encara queden moltes incògnites sobre com es materialitzarà i desplegarà aquest nou paradigma en l’atenció de les persones amb discapacitat intel·lectual. Dincat va celebrar un Altaveu on es van donar algunes claus i es van posar sobre la taula les principals preocupacions de les institucions que intervindran, així mateix, en la redacció de la norma.
María del Carmen Gete-Alonso va participar en l’Altaveu de Dincat.
El primer repte serà tenir la capacitat material per revisar les sentències en temps i forma. La Llei aprovada estableix que s’han de fer en el termini d’un any, però deixa de marge un màxim de 6 anys per fer-ho. No obstant això, només a Catalunya hi ha més de 9.000 persones ateses per entitats amb la capacitat jurídica modificada, sense tenir en compte altres fórmules, com la potestat parental prorrogada. Per poder acomplir amb els terminis es necessiten més personal i recursos. De fet, els representants del sistema judicial que han participat en la redacció de la norma estatal calculaven que, amb els recursos actuals, podrien adaptar les sentències en més o menys una dècada.
La gran novetat a Catalunya és que la figura de suport serà l’assistència. Així mateix la persona amb discapacitat podrà dissenyar el seu propi sistema de suports — sempre i quan tingui capacitat per fer-ho — i donar-li validesa legal a través d’escriptura pública atorgada davant un notari.
La filosofia en què es basa és que, a partir d’ara, el que impera és l’autonomia de la persona. La intervenció judicial, malgrat esdevenir subsidiària, continuarà cobrint aquelles situacions de manca de capacitat i en les què hi hagi aprofitament de la persona amb discapacitat, en un tràmit que podran iniciar familiars o persones legitimades.
Aquesta via, la notarial, és més ràpida i immediata, però pot suposar un cost que hauran d’assumir els interessats, amb el corresponent perjudici econòmic per un col·lectiu molt vulnerable en aquest aspecte i suficientment demostrat en diversos estudis.
També caldrà veure com s’intervindrà en els casos urgents, situacions de maltractament o espoli, quelcom que ens trobem amb freqüència les persones que treballem en entitats de suport i en els què irremeiablement s’haurà de continuar per la via judicial. A més, caldrà també diferenciar la figura de l’assistent personal (regulat a la Llei de la Dependència) i l’assistent a la capacitat jurídica (recollit al Llibre II del Codi Civil) i definir les salvaguardes de les persones, tal com dicta l’article 12 de la convenció.
Sense dubte, ara s’obre un període molt important per tal que el legislador català redacti una norma que garanteixi el lliure exercici de la capacitat jurídica de les persones amb discapacitat amb els suports necessaris i, a la vegada, la protegeixi d’interessos il·lícits i altres violències de diferent grau.
